Hola.

Aquests últims mesos he estat molt ocupada i la veritat és que no em venia molt de gust escriure al blog...Fins avui.
Avui he passat tot un dia pensatiu,he estat rellegint Els Jocs de la Fam i... Ben bé no sé quina és la raó que m'ha portat a escriure ara mateix aquest post a les sis de la matinada, però hi ha una idea que em turmenta: la similitud de la vida quotidiana del districte dotze amb la que fa menys de 70 anys regnava a aquest país... I estirant el fil m'he trobat pensant sobre el procés sobiranista actual, sé que no és el mateix però i si acaba més o menys igual? Vull dir al final tot és pau i tal però i tota la guerra que duu a aquesta pau? És cert que a la pau només s'hi arriba amb guerres?
Encara que, pensant-ho millor, estem en un altre segle, a una democràcia (encara que no ho sembli a vegades) i potser no cal patir, segurament passi el que passi passarà pacíficament.

****
En fi, canvi de tema, aquests mesos he llegit altres llibres com: L'últim de delirium,el nom del vent,el temor d'un home savi, els últims de traïció i altres que no recordo ara mateix.

Aviat faré una altra ressenya encara que amb el temps que fa que no faig cap post possiblement ja ningú llegeix aquestes frases, encara que els he escrit algun cop per algú?

-A vegades hi ha camins que hem de fer sols-